L'última funció

Vol GWI9525 Barcelona-Düsseldorf de dimarts 24 de març de 2015: el copilot Andreas Lubitz va dur a terme la seva última funció en estavellar l’avió A320 de Germanwings als Alps francesos.

Quan l’11 de setembre de 2001 dos avions van xocar de forma premeditada contra les Torres Bessones de Nova York i les van destruir, l’impacte per a tothom va ser brutal, inclós Andreas Lubitz, que aquell dia només tenia 13 anys; als 14 anys va començar a anar al club de vol LSC Westerwald de Montabaur (Alemanya), el seu poble, per iniciar-se en la seva passió: volar. I a fe que ho va aconseguir.

Els pilots terroristes del Boeing 767 d’American Airlines i del Boeing 757 d’United Airlines van arrabassar el comandament dels avions amb un únic objectiu i sabent que allò seria l’últim que farien en la seva vida; a mesura que s’acostaven a Nova York, la sensació de poder s’incrementava exponencialment convertint-los pràcticament en déus en disposar a la seva voluntat de la vida d’un munt de persones. Els segons anteriors a l’impacte van ser d’una intensitat extrema, d’una brutalitat màxima en veure al davant les torres i assumir que en pocs segons desapareixerien per sempre més, un moment impossible d’explicar des de dins per raons òbvies.

Ben segur que totes aquestes sensacions es van repetir en la ment d’Andreas Lubitz, amb unes motivacions diferents però amb resultat idèntic. Apoderar-se de l’avió i tenir clar l’objectiu, entrar en un estat d’excitació màxima en anar reduint l’alçada i veure les muntanyes cada cop més a prop, saber que allò és el final oblidant-se que al darrera seu 149 persones ignoren el seu tràgic esdevenidor. Passar de tot a res, quan pocs segons abans es sentia la persona més poderosa del món.

A ‘Astèrix i el calderó’, Astèrix i Obèlix són contractats pel director de teatre Eleonoradus per dir allò que se’ls passi pel cap en mig d’una obra de teatre absurd protagonitzada pels actors de la seva companyia, davant d’un públic ple d’autoritats romanes. A l’Obelix no se li acut altra cosa que dir ‘Són bojos, aquests romans!’, fet que provoca la fúria del prefecte romà i l’arrest immediat del director de la companyia. Un cop a la presó, Astèrix i Obèlix s’ofereixen per treure’l, però Eleonoradus els diu: ‘Mai de la vida! M’acaben de contractar per actuar a Roma, al circ! Una sola representació, però quina representació! Amb lleons i tot! ...quedarà molt real’.

Andreas Lubitz segurament va  pensar el mateix: ‘Una sola representació, però quina representació!’. La seva última funció i, malauradament, la de 149 persones més que no havien comprat pas les entrades.

Josep M. Lapeyra i Farré

Arquitecte

    

                                                                                                                                                                        Fotografia: Josep M. Lapeyra

Avió A319 de Lufthansa fent pràctiques a l’Aeroport de Reus el febrer de 2015, les mateixes pràctiques i al mateix lloc que les que va fer Andreas Lubitz el desembre de 2013.

Mohamed Atta, el pilot que va fer xocar el primer avió contra la torre nord del WTC també va passar per l’Aeroport de Reus uns dos mesos abans de l’atemptat...

 

L'última vegada

Te’n recordes del primer petó? Aquesta és una frase recurrent en què la memòria fa un salt al passat per recordar un moment extraordinari on tot va començar. El que no sovinteja, però, és plantejar-se que cada dia pot ser l’última vegada d’alguna cosa sense saber-ho. Heu pensat mai en les parelles que es separen? Un dia es van fer un petó que cap dels dos sabia que era l’últim. I la mort? Quan et comuniquen l’adéu d’una persona coneguda, el primer que penses és l’últim cop que la vas veure, que vas estar amb ella sense saber que era l’última vegada; llavors t’entra una buidor interior, un pensar en tot el que ja no podràs fer.

L’última vegada que la meva filla va veure el seu company de classe (sense saber que era l’última vegada).
L’última vegada que els meus fills van veure el seu avi (sense saber que era l’última vegada).

L’ultima vegada que vaig veure l’amiga de la universitat (sense saber que era l’última vegada).

L’última vegada és el record viu, tot i que el present sigui dolorós.

L’última vegada pot ser un inici que amoroseix el dol.

Tot allò que vivim, si ho plantegem com si fos l’última vegada, permet passar del buit a la plenitud instantàniament, ens fa estar preparats per la següent etapa i superar el mal que ens fa saber que tot té un final. 

Quan tot acaba tot comença.

Josep M. Lapeyra i Farré

Arquitecte

                                                                                                                                                                       Fotografia: Josep M. Lapeyra

Vuit bancs (i quatre jardineres) (article publicat a 'Diari de Tarragona', 27 de juliol de 2014)

Un cop acabada la Festa Major de Sant Pere, paradigma de l’ocupació de l’espai públic per part de la gent, la plaça Mercadal torna a acollir, inevitablement, els vuit bancs i les quatre jardineres que ocupen les quatre cantonades de la coca central.

La plaça Mercadal forma part d’aquest tipus d’espais lliures situats al centre de les ciutats, sense elements aliens que en condicionin l’ús, i que assumeixen espais estàtics no fixos al voltant en forma de terrasses dels bars, equiparables a miradors cap a l’espai central. Imagineu-vos la carpa d’un circ: grades transformables al voltant d’una pista lliure on es produeixen els espectacles. Una plaça d’aquest tipus ve a ser el mateix, on les grades són les terrasses dels bars i la pista és l’espai on la gent es mou, s’atura uns minuts a peu dret a saludar un amic, a intercanviar quatre paraules i continuar el seu camí, on els nens juguen una estona, on es produeixen ‘espectacles’ de petit format... un espai dinàmic, no pas estàtic. Aquest és l’error dels bancs i les jardineres col·locats per l’Ajuntament: trencar el dinamisme amb elements fixos que alteren els moviments naturals. Al circ hi ha  espectadors que baixen a la pista (de grat o per força) a participar d’algun número, però tot seguit tornen a la grada, no s’asseuen en una cadira al mig de la pista. La gent asseguda no és ni pot ser l’espectacle.

Durant la Festa Major passa el mateix: el centre assumeix la festa (la Tronada, els balls de lluïment del matí de Sant Pere...) al voltant del qual es situa la gent (del perímetre cap al centre). Els bancs prèviament han estat retirats, òbviament. Durant la resta de l’any l’espectacle no té la mateixa categoria però segueix sent espectacle.

Proposo un fàcil exercici a l’Alcalde, si pot ser acompanyat del regidor d’Urbanisme, arquitecte de professió com qui signa aquest article: situar-se davant del finestral que dóna al balcó del despatx d’Alcaldia, un magnífic mirador de la plaça situat en un lloc estratègic, i observar durant uns minuts els moviments de la gent que passa per la plaça per constatar l’alteració que produeixen els bancs. Aquest mateix exercici es pot repetir però sense els bancs i veureu la gran diferència entre una cosa i l’altra; aturar-se a un costat de la plaça sense bancs i mirar el que passa al centre és, simplement, un autèntic plaer.

Potser algú pot creure que discutir al voltant d’aquests bancs sigui absurd, però aquí el que està en joc és el caràcter de la plaça. Els bancs on la gent gran pot asseure’s i descansar els pot assumir qualsevol altre espai de la ciutat, però no la plaça Mercadal.

Cal donar valor a allò que tenim, a l’urbanisme que hem heredat, i això no costa ni un cèntim!

Josep M. Lapeyra i Farré

Arquitecte

                                                                                                                                                                        Fotografia: Josep M. Lapeyra

En principi

En principi aquest article versa sobre l’ús i abús de l’expressió ‘en principi’. I dic ‘en principi’ per què en principi aquest article volia tractar d’una altra qüestió que ara no ve a tomb, però com que només era en principi a mig rumiar-lo he canviat d’opinió. En principi aquest canvi és ferm; si tenim en compte que ‘ferm’ i ‘en principi’ són termes incompatibles, en principi puc canviar de tema en qualsevol moment.

S’usa ‘en principi’ amb aquella alegria, sense comprovar la seva correcta adequació: acaba sent un comodí per no mullar-se i mantenir un as a la màniga per si de cas. Quan sento el locutor d’un programa informatiu de ràdio usar l’expressió ‘en principi’ quan no s’escau, arribo a la conclusió que per dir això no calia dir res. Un periodista té (o hauria de tenir) més informació que l’oient, i té l’obligació d’emetre certeses (que no veritats) i no rumors tot sovint infundats. Dir ‘en principi’ és l’escut que et permet expressar qualsevol cosa sense acabar-la de comprovar ni concretar. A continuació uns exemples reals:

- Consulta a una entitat bancària sobre les condicions d’una hipoteca:

- Té clàusula terra?

- En principi no.

- Però en té o no en té?

- En principi no –insisteix-.

Òbviament, el client va marxar ipso facto. No es pot concretar res si és en principi. Algú s’imagina l’escriptura d’una hipoteca amb una clàusula encapçalada per l’expressió ‘en principi’?

- ‘En principi vull que el Sr. Javier Aguirre es quedi’, dit pel Sr. Joan Collet, president del RCD Espanyol, en referència a la continuïtat de l’entrenador la temporada vinent. Haurem d’esperar que el Sr. Collet concreti els seus desitjos, per què de moment no sabem si vol mantenir l’entrenador actual o no.

- ‘En principi el Barça juga a les nou del vespre’, dit per un locutor de ràdio. Què jo sàpiga, quan la LFP publica els horaris, al costat no hi diu ‘en principi’, sinó que diu 21:00 h. Per què diuen ‘en principi’? Potser són vidents i saben que un cataclisme mundial o una invasió d’elefants a la gespa impedirà la celebració del partit.

En aquests temps de dubtes i incerteses, ‘en principi’ és l’expressió reina. I així anem.

Josep M. Lapeyra i Farré

Arquitecte

Sant Jordi

Quan l'amor platònic, inabastable, esdevé un amor real, la vida adquireix un matís meravellós, passa a ser extraordinària.
Si això no s'esdevé, pot ser que el camí inesperat encara sigui més meravellós.

Josep M. Lapeyra i Farré

Arquitecte

                                                                                                                                                                       Fotografia: Josep M. Lapeyra

Quatre columnes (article publicat a 'Diari de Tarragona', 7 de febrer de 2014)

L’Ajuntament de Reus segueix amb la seva tasca de decorar la ciutat. Segurament és l’únic que es pot fer en temps de mancança de recursos, quan l’obra pública es limita a l'arranjament de paviments i enllumenat, i un cop oblidades per força les grans obres de lluïment. A l’espera de la reforma de la Plaça Llibertat desitjada per l’alcaldia, sobtadament han sorgit quatre columnes en aquesta plaça. Es veu que provenen del cinema Kursaal que antigament existia a la mateixa plaça, i que va ser enderrocat sense compassió per gent sense criteri, o potser sí que tenien criteri: l’econòmic. La mateixa sort que va tenir, per exemple, l’Hotel Londres situat a la plaça Prim, que va ser substituït per una bèstia fora de lloc, amb una alçada desmesurada per les dimensions de la plaça i que provoca massa ombra a l’espai lliure.

Urbanísticament, les quatre columnes han sabut trobar el seu espai, al costat d’un parterre de la banda nord, i amb una àmplia perspectiva des de la banda sud. En sentit longitudinal, des de l’avinguda Sant Jordi, pràcticament desapareixen en un lateral darrera la caixa de granit i xapa de l’escala de l’aparcament soterrat, mentre que en sentit transversal es situen amb un teló de fons format per la vegetació de la banda nord de la plaça i amb múltiples angles de visió des de la resta d’orientacions. Una col·locació discreta que no entra en competència amb d’altres elements de la plaça (competir amb les grans columnes de ventilació i il·luminació és impossible).

Òbviament, el fet que s’hagin col·locat quatre columnes (se’n van conservar més?) ens remet immediatament a les quatre columnes jòniques de la muntanya de Montjuïc de Barcelona, recentment restituïdes. El simbolisme no és gratuït, de la mateixa manera que no ho és a Montjuïc (les quatre barres de la bandera catalana); cal tenir en compte, però, que les columnes de Barcelona formaven part d’un conjunt projectat per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch per la muntanya de Montjuïc on, a part de les quatre columnes frontals, es situaven dos grups de vuit columnes a banda i banda de la plaça generada en aquest espai. Aquestes no han estat restituïdes, tot i que no estaria de més, ja que el reconstruït Pavelló Alemany de l’Exposició Universal del 1929 de l’arquitecte Ludwig Mies Van der Rohe s’entén completament amb les vuit columnes jòniques que justament es trobaven davant del Pavelló, les quals ja existien en erigir-lo i que Mies Van der Rohe va assumir com a part inalienable del projecte.

A Reus, la col·locació de les columnes, tot i l’encert en la disposició, forma part de la necessitat d’aquest consistori d’omplir els espais buits amb elements diversos, com passa amb els bancs de la Plaça Mercadal, que encara aguanten sense que l’Ajuntament hagi entès que alteren la concepció de l’espai i varien els moviments propis d’aquest tipus de places. Recordar el passat de Reus és encertat, sobretot si aquest record té un simbolisme afegit, però no ho és tant decorar la ciutat en comptes de pensar-la globalment.

Josep M. Lapeyra i Farré

Arquitecte

                                                                                                                                                                       Fotografia: Josep M. Lapeyra

'Dies sabàtics' de Joan Masdéu

Enllaç al nou videoclip de Joan Masdéu 'Dies sabàtics' al qual vam aportar el nostre granet de sorra: alguns plans estan presos des del terrat de casa nostra, com ara la primera imatge que il·lustra la notícia al diari Ara. Vam compartir amb els professionals d'Acid Factory i en Joan Masdéu unes hores de la gravació d'un fred i assolellat matí de desembre. Bon treball per una bona cançó. Forma part del nou disc de Joan Masdéu 'Dissabte' (Música Global), que s'estrena el 28 de gener. Gaudiu-ne!

http://www.ara.cat/cultura/LARA-Dies-videoclip-Joan-Masdeu_0_1069693226.html

Fotografies: Josep M. Lapeyra

El paradís existeix

Tot sovint es parla de la infantesa com el paradís perdut, aquell espai de la nostra vida que recordem amb enyorança i que, òbviament, no tornarà (‘els anys passen de pressa’). Tot això està molt bé, però el millor són els paradisos que descobrim al llarg de la nostra vida i ens fem nostres, alguns dels quals es construeixen a partir de paradisos perduts a la nostra memòria que recuperem.

Per als barcelonins, una de les muntanyes de referència és el massís del Montseny, situat a cavall del Vallès Oriental, el Vallès Occidental i l’Osona; és on hem dut a terme les nostres primeres excursions, hem fet el nostre primer cim (Turó de l’Home, Les Agudes, Matagalls). És al Montseny on puc afirmar que el paradís encara existeix, amb fonaments a la infantesa però amb un sòlid present. Un d’aquests fonaments és una mítica excursió amb l’escola a Santa Fe del Montseny: un paisatge nevat i emboirat on els mestres ens van deixar lliures durant hores fins el moment de marxar. Vam gaudir com a bèsties la llibertat que ens van donar, vam aventurar-nos enmig de la boira, vam trepitjar neu a cor què vols. I tot això sense cap incident. Ara seria impensable aquesta llibertat: experències frustrades.

Els paradisos existeixen a la nostra ment per què existeixen físicament i els vivim: fer un tomb per Santa Fe al capvespre, donar una volta al pantà, travesssar els boscos caducifolis, trepitjar la primera neu de la tardor, veure les sequoies a peu de carretera, entrar a l’Avet Blau a beure un Cacaolat calent i veure Les Agudes entre els faigs despullats… això és el paradís, i és ara!

Josep M. Lapeyra i Farré

Arquitecte

 Fotografia: Josep M. Lapeyra

La nostra pàgina web

www.ala.cat
Us convidem a veure els nostres projectes.

Actors? Espectadors!

Un dels grans plaers de la vida és assistir al teatre* com a espectador, sobretot quan allò que veus i sents et fa bullir el cervell, et fa sentir viu. Sortir del teatre amb ganes de menjar-se el món gràcies als estímuls intel·lectuals rebuts. És aquí on comença tot, és el moment de passar a ser actors. No es pot ser permanentment espectador: cal que cadascú de nosaltres aprengui a crear, a decidir, a interpretar. Que els actors passin a ser els espectadors de les nostres interpretacions i creacions. Els estímuls positius generats han de ser transformats en accions encara més positives. I tot sense por, sense esperança (qui espera, desespera).

*Una recomanació d’un espectacle vist al festival COS de Reus: ‘Trau’, de Guillem Albà. Una fantàstica reflexió sobre el pas del temps, meravellosament intrepretada i executada.

Josep M. Lapeyra

Arquitecte

Plaça del Mercadal de Reus: una visió arquitectònica i urbanística (article publicat a 'NW La Revista de Reus', núm. 17, Juny 2013)

La ciutat de Reus disposa d’un magnífic eix urbà que formen els carrers Ample, Llovera, Monterols i Major, on es desenvolupa bona part de la vida ciutadana: enllaça els punts neuràlgics de la ciutat (de l’estació de trens a la Prioral de Sant Pere, passant pel Teatre Fortuny i l’Ajuntament) i té una intensa activitat comercial. Aquest eix està salpebrat amb espais oberts: places Víctor, Llibertat-Pintor Fortuny, Prim, Mercadal i Sant Pere, on la ciutat respira i agafa embranzida.

La plaça del Mercadal esdevé el principal d’aquests espais oberts: és el nucli de la ciutat antiga i el seu centre geogràfic (i encara ho és, ja que la ciutat s’ha desenvolupat urbanísticament al seu voltant); la seva disposició, tangencial a l’eix urbà (principal accés a la plaça), indica la manca de voluntat monumentalística de la plaça, sense treure-li categoria urbanística. Cal tenir en compte que la plaça no és fruit d’un projecte unitari, com s’esdevé amb moltes places porxades de Catalunya del segle XIX (Plaça Reial de Barcelona, Plaça Clarà d’Olot, Plaça del Mercadal d’Agramunt…), sinó que és fruit de l’evolució urbana de Reus: va passar de ser un espai situat fora muralles al segle XIII, a tocar d’un dels principals portals de la vila vella, a ser el centre neuràlgic de la vila al segle XV, tal i com indica Pere Anguera a ‘Urbanisme i arquitectura de Reus’.

Per tot això, podríem afirmar que els edificis que tanquen la plaça i li donen el seu caràcter tenen una anarquia ordenada: les cornises tenen alçades diverses (amb poques variacions), els edificis són d’èpoques diferents (des de modestos edificis del segle XIX fins a la rotunditat del Gaudí Centre, passant per l’exhuberància de la casa Navàs de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, d’inicis del segle XX) amb acabats diversos (arrebossat, pedra natural, plaques fotovoltaïques…), finestrals de formes diverses (predomini de la proporció vertical) acompanyats majoritàriament de balcons amb baranes de barrots de ferro, porxos fragmentats sense una modulació única... a més, l’edifici de l’Ajuntament (l’aspecte actual és de mitjans del segle XX) trenca el paral·lelisme de les façanes i gira subtilment per enllaçar els carrers Metge Fortuny i Galanes i orientar-se a sud. Amb aquest simple gest, l’Ajuntament marca la seva presència sense ostentacions innecessàries. La plaça té unes dimensions tals que assumeix amb naturalitat totes aquestes diferències, tot formant un conjunt amb molta personalitat.

Les modificacions dutes a terme aquest segle han reforçat el seu caràcter: el projecte de reforma de l’edifici on es situa el Gaudí Centre va decidir eliminar el porxo a doble alçada situat a la cantonada amb el carrer Monterols, sàvia decisió que ha tornat a unificar les alçades dels porxos i li ha tret el protagonisme que aquesta cantonada no hauria d’haver tingut mai; el paviment s’ha anivellat (mantenint la coca central històrica) i s’ha eliminat el trànsit rodat, fet que ha potenciat l’espai buit (si us plau, podríeu treure els bancs, que fan nosa?)  tot incrementant les possibilitats de generació d’activitats. Buidor de matinada, ebullició per Sant Pere.

Josep M. Lapeyra

Arquitecte

                                                                                                                                                    Fotografies: Josep M. Lapeyra

Les grans coses

Arribo a l’estació de tren de Reus després d’un trajecte des de Barcelona. Tot just fa una estona ha parat de ploure i el terra està encara moll. Distretament camino cap a casa, però quelcom extraordinari em fa aturar la marxa en sec: una petita fulla d’un arbre caiguda a terra, a l’asfalt, acull damunt seu una gota d’aigua, una sola gota impertèrrita, aliena al moviment del seu voltant. Me la miro emocionat i encuriosit i, després d’una estona de dubte, intento agafar-la per emportar-me-la i poder compartir el moment. Error! La gota es desfà i s’acaba l’encant. Però queda un moment de bellesa extrema, de fragilitat... un moment inoblidable.

D’aquest fet el tòpic popular en diria fixar-se en les ‘petites coses’. No ens equivoquéssim pas: aquestes són les grans coses de la vida. La resta és silenci.

Josep M. Lapeyra

arquitecte

                                                                                                                                                                    Fotografia: Josep M. Lapeyra

Bélmez (pallasso)

Cara de Bélmez, en format pallasso, apareguda a la pica del despatx... misteri per resoldre. Seguirem informant.

Fotografia: Josep M. Lapeyra

Desconnectar

Quant sento les expressions ‘desconnectar’, ‘carregar piles’, ‘crisi postvacacional’, entre d’altres perles, se m’encenen totes les alarmes. Desconnectar de què? De la vida que portem? Potser és que la feina que fem no ens interessa gens, només és per guanyar quatre duros i sobreviure, i necessitem un canvi per oblidar-nos del que fem la major part d’hores de la nostra vida. Trista vida! Potser és massa fàcil dir que si no t’agrada la feina que fas el millor és canviar-la i trobar-ne una que et doni més satisfacció, tenint en compte els temps que corren en què el treball és escàs. Si el canvi no és possible, el que cal és assumir la feina que tens amb tota la dignitat possible: totes les feines en tenen. Recordo una exposició del fotògraf Richard Avedon al Caixafòrum de Barcelona, amb retrats de personatges de l’Amèrica profunda que reflectien cares treballades per la dura feina que duien a terme, però amb un altíssim grau de dignitat. Crec que aquesta gent no necessita desconnectar, sap que viure i treballar és un tot i no hi ha dissociació possible; si no ens ho plantegem així, desaprofitarem l’única vida que tenim. Òbviament que hi ha feines dures, duríssimes, que exigeixen descansar i alliberar el cervell amb d’altres activitats, però no cal que ens desconnectem: la vida és única i un cop s’acaba, adéu-siau!

Tot això és també aplicable a la ditxosa ‘crisi postvacacional’. Crisi, quina crisi? Les vacances, els viatges, la feina, són tot plegat un continuum, i així ho hem de plantejar. No són parcel·les estanques. I a la gent que no té feina, què li han d’explicar de crisis postvacacionals! Tant de bo els diaris i els informatius de televisió i ràdio seriosos deixin de fer reportatges d’aquest maleït concepte (i, a sobre, donen consells de com superar-ho!). 
Vade retro!

Josep M. Lapeyra

arquitecte

 Fotografia: Josep M. Lapeyra

Camins (córrer)

Canviar de ciutat (indefinidament) és una experiència difícil per qui ha viscut amb passió la seva ciutat d’origen. Un cop assumit el canvi, cal situar-se, entendre l’entorn. Començar per l’espai urbà: carrers, places, botigues, esglésies, cafès, teatres. Trobar aquells racons que et fan sentir acollit. Caminar pels carrers sense rumb definit. Descobrir espais emocionants. Obrir els ulls de bat a bat. Escoltar converses de persones, miols de gats, piulades d’ocells, piulades de mòbils.

Un cop assumit l’entorn urbà, cal atrevir-se amb l’entorn rural. S’ha d’obrar de la mateixa manera, amb la diferència notable que els carrers (regulars i pavimentats) es transformen en camins (irregulars i de terra) i les illes de cases (el cel és el sostre) en camps (el cel és l’horitzó). I potser la millor manera d’entendre l’espai rural és fer-ho corrent.

Córrer és veure el territori en seqüències contínues que el cervell va assimilant subtilment, pràcticament sense esforç, perdent detalls però assumint la globalitat. És la velocitat justa que permet interioritzar allò que veiem tot assolint distàncies relativament llargues; d’aquesta manera podem fer-nos una idea de bona part de l’àmbit rural que envolta l’urbà i alhora entendre millor la ciutat.

Trepitjar la terra dels camins els capvespres de primavera corrent a un ritme suau és una experiència única: una llum matisada, una temperatura òptima, piuladissa d’orenetes... Conéixer el lloc d’acollida és la millor manera d’estimar-lo.

Josep M. Lapeyra 
arquitecte

                                                                                                                                                                       Fotografia: Josep M. Lapeyra

Ofici d'arquitecte

Ofici d’arquitecte: responsabilitat social. Allò que projectem i construïm roman durant molts anys i entra a formar part del paisatge, tan urbà com rural. L’arquitecte crea espais interiors habitables, comfortables, emocionants… i també omple espais exteriors amb objectes que transformen el paisatge on es situen. La responsabilitat de l’arquitecte va més enllà de la normativa i del client: els nostres projectes passen a formar part de l’imaginari col·lectiu i això no s’ha de menystenir. Són creació pura.

Josep M. Lapeyra

arquitecte 

 arquitectes: Núria Amat / Josep M. Lapeyra

Article a NW Revista de Reus

http://www.nwrevistadereus.cat/opinio/Polseres-Vermelles-i-l%27arquitectura/990/

Salut!