L'última vegada

Te’n recordes del primer petó? Aquesta és una frase recurrent en què la memòria fa un salt al passat per recordar un moment extraordinari on tot va començar. El que no sovinteja, però, és plantejar-se que cada dia pot ser l’última vegada d’alguna cosa sense saber-ho. Heu pensat mai en les parelles que es separen? Un dia es van fer un petó que cap dels dos sabia que era l’últim. I la mort? Quan et comuniquen l’adéu d’una persona coneguda, el primer que penses és l’últim cop que la vas veure, que vas estar amb ella sense saber que era l’última vegada; llavors t’entra una buidor interior, un pensar en tot el que ja no podràs fer.

L’última vegada que la meva filla va veure el seu company de classe (sense saber que era l’última vegada).
L’última vegada que els meus fills van veure el seu avi (sense saber que era l’última vegada).

L’ultima vegada que vaig veure l’amiga de la universitat (sense saber que era l’última vegada).

L’última vegada és el record viu, tot i que el present sigui dolorós.

L’última vegada pot ser un inici que amoroseix el dol.

Tot allò que vivim, si ho plantegem com si fos l’última vegada, permet passar del buit a la plenitud instantàniament, ens fa estar preparats per la següent etapa i superar el mal que ens fa saber que tot té un final. 

Quan tot acaba tot comença.

Josep M. Lapeyra i Farré

Arquitecte

                                                                                                                                                                       Fotografia: Josep M. Lapeyra

Vuit bancs (i quatre jardineres) (article publicat a 'Diari de Tarragona', 27 de juliol de 2014)

Un cop acabada la Festa Major de Sant Pere, paradigma de l’ocupació de l’espai públic per part de la gent, la plaça Mercadal torna a acollir, inevitablement, els vuit bancs i les quatre jardineres que ocupen les quatre cantonades de la coca central.

La plaça Mercadal forma part d’aquest tipus d’espais lliures situats al centre de les ciutats, sense elements aliens que en condicionin l’ús, i que assumeixen espais estàtics no fixos al voltant en forma de terrasses dels bars, equiparables a miradors cap a l’espai central. Imagineu-vos la carpa d’un circ: grades transformables al voltant d’una pista lliure on es produeixen els espectacles. Una plaça d’aquest tipus ve a ser el mateix, on les grades són les terrasses dels bars i la pista és l’espai on la gent es mou, s’atura uns minuts a peu dret a saludar un amic, a intercanviar quatre paraules i continuar el seu camí, on els nens juguen una estona, on es produeixen ‘espectacles’ de petit format... un espai dinàmic, no pas estàtic. Aquest és l’error dels bancs i les jardineres col·locats per l’Ajuntament: trencar el dinamisme amb elements fixos que alteren els moviments naturals. Al circ hi ha  espectadors que baixen a la pista (de grat o per força) a participar d’algun número, però tot seguit tornen a la grada, no s’asseuen en una cadira al mig de la pista. La gent asseguda no és ni pot ser l’espectacle.

Durant la Festa Major passa el mateix: el centre assumeix la festa (la Tronada, els balls de lluïment del matí de Sant Pere...) al voltant del qual es situa la gent (del perímetre cap al centre). Els bancs prèviament han estat retirats, òbviament. Durant la resta de l’any l’espectacle no té la mateixa categoria però segueix sent espectacle.

Proposo un fàcil exercici a l’Alcalde, si pot ser acompanyat del regidor d’Urbanisme, arquitecte de professió com qui signa aquest article: situar-se davant del finestral que dóna al balcó del despatx d’Alcaldia, un magnífic mirador de la plaça situat en un lloc estratègic, i observar durant uns minuts els moviments de la gent que passa per la plaça per constatar l’alteració que produeixen els bancs. Aquest mateix exercici es pot repetir però sense els bancs i veureu la gran diferència entre una cosa i l’altra; aturar-se a un costat de la plaça sense bancs i mirar el que passa al centre és, simplement, un autèntic plaer.

Potser algú pot creure que discutir al voltant d’aquests bancs sigui absurd, però aquí el que està en joc és el caràcter de la plaça. Els bancs on la gent gran pot asseure’s i descansar els pot assumir qualsevol altre espai de la ciutat, però no la plaça Mercadal.

Cal donar valor a allò que tenim, a l’urbanisme que hem heredat, i això no costa ni un cèntim!

Josep M. Lapeyra i Farré

Arquitecte

                                                                                                                                                                        Fotografia: Josep M. Lapeyra