Desconnectar

Quant sento les expressions ‘desconnectar’, ‘carregar piles’, ‘crisi postvacacional’, entre d’altres perles, se m’encenen totes les alarmes. Desconnectar de què? De la vida que portem? Potser és que la feina que fem no ens interessa gens, només és per guanyar quatre duros i sobreviure, i necessitem un canvi per oblidar-nos del que fem la major part d’hores de la nostra vida. Trista vida! Potser és massa fàcil dir que si no t’agrada la feina que fas el millor és canviar-la i trobar-ne una que et doni més satisfacció, tenint en compte els temps que corren en què el treball és escàs. Si el canvi no és possible, el que cal és assumir la feina que tens amb tota la dignitat possible: totes les feines en tenen. Recordo una exposició del fotògraf Richard Avedon al Caixafòrum de Barcelona, amb retrats de personatges de l’Amèrica profunda que reflectien cares treballades per la dura feina que duien a terme, però amb un altíssim grau de dignitat. Crec que aquesta gent no necessita desconnectar, sap que viure i treballar és un tot i no hi ha dissociació possible; si no ens ho plantegem així, desaprofitarem l’única vida que tenim. Òbviament que hi ha feines dures, duríssimes, que exigeixen descansar i alliberar el cervell amb d’altres activitats, però no cal que ens desconnectem: la vida és única i un cop s’acaba, adéu-siau!

Tot això és també aplicable a la ditxosa ‘crisi postvacacional’. Crisi, quina crisi? Les vacances, els viatges, la feina, són tot plegat un continuum, i així ho hem de plantejar. No són parcel·les estanques. I a la gent que no té feina, què li han d’explicar de crisis postvacacionals! Tant de bo els diaris i els informatius de televisió i ràdio seriosos deixin de fer reportatges d’aquest maleït concepte (i, a sobre, donen consells de com superar-ho!). 
Vade retro!

Josep M. Lapeyra

arquitecte

 Fotografia: Josep M. Lapeyra