L'última vegada

Te’n recordes del primer petó? Aquesta és una frase recurrent en què la memòria fa un salt al passat per recordar un moment extraordinari on tot va començar. El que no sovinteja, però, és plantejar-se que cada dia pot ser l’última vegada d’alguna cosa sense saber-ho. Heu pensat mai en les parelles que es separen? Un dia es van fer un petó que cap dels dos sabia que era l’últim. I la mort? Quan et comuniquen l’adéu d’una persona coneguda, el primer que penses és l’últim cop que la vas veure, que vas estar amb ella sense saber que era l’última vegada; llavors t’entra una buidor interior, un pensar en tot el que ja no podràs fer.

L’última vegada que la meva filla va veure el seu company de classe (sense saber que era l’última vegada).
L’última vegada que els meus fills van veure el seu avi (sense saber que era l’última vegada).

L’ultima vegada que vaig veure l’amiga de la universitat (sense saber que era l’última vegada).

L’última vegada és el record viu, tot i que el present sigui dolorós.

L’última vegada pot ser un inici que amoroseix el dol.

Tot allò que vivim, si ho plantegem com si fos l’última vegada, permet passar del buit a la plenitud instantàniament, ens fa estar preparats per la següent etapa i superar el mal que ens fa saber que tot té un final. 

Quan tot acaba tot comença.

Josep M. Lapeyra i Farré

Arquitecte

                                                                                                                                                                       Fotografia: Josep M. Lapeyra

Vuit bancs (i quatre jardineres) (article publicat a 'Diari de Tarragona', 27 de juliol de 2014)

Un cop acabada la Festa Major de Sant Pere, paradigma de l’ocupació de l’espai públic per part de la gent, la plaça Mercadal torna a acollir, inevitablement, els vuit bancs i les quatre jardineres que ocupen les quatre cantonades de la coca central.

La plaça Mercadal forma part d’aquest tipus d’espais lliures situats al centre de les ciutats, sense elements aliens que en condicionin l’ús, i que assumeixen espais estàtics no fixos al voltant en forma de terrasses dels bars, equiparables a miradors cap a l’espai central. Imagineu-vos la carpa d’un circ: grades transformables al voltant d’una pista lliure on es produeixen els espectacles. Una plaça d’aquest tipus ve a ser el mateix, on les grades són les terrasses dels bars i la pista és l’espai on la gent es mou, s’atura uns minuts a peu dret a saludar un amic, a intercanviar quatre paraules i continuar el seu camí, on els nens juguen una estona, on es produeixen ‘espectacles’ de petit format... un espai dinàmic, no pas estàtic. Aquest és l’error dels bancs i les jardineres col·locats per l’Ajuntament: trencar el dinamisme amb elements fixos que alteren els moviments naturals. Al circ hi ha  espectadors que baixen a la pista (de grat o per força) a participar d’algun número, però tot seguit tornen a la grada, no s’asseuen en una cadira al mig de la pista. La gent asseguda no és ni pot ser l’espectacle.

Durant la Festa Major passa el mateix: el centre assumeix la festa (la Tronada, els balls de lluïment del matí de Sant Pere...) al voltant del qual es situa la gent (del perímetre cap al centre). Els bancs prèviament han estat retirats, òbviament. Durant la resta de l’any l’espectacle no té la mateixa categoria però segueix sent espectacle.

Proposo un fàcil exercici a l’Alcalde, si pot ser acompanyat del regidor d’Urbanisme, arquitecte de professió com qui signa aquest article: situar-se davant del finestral que dóna al balcó del despatx d’Alcaldia, un magnífic mirador de la plaça situat en un lloc estratègic, i observar durant uns minuts els moviments de la gent que passa per la plaça per constatar l’alteració que produeixen els bancs. Aquest mateix exercici es pot repetir però sense els bancs i veureu la gran diferència entre una cosa i l’altra; aturar-se a un costat de la plaça sense bancs i mirar el que passa al centre és, simplement, un autèntic plaer.

Potser algú pot creure que discutir al voltant d’aquests bancs sigui absurd, però aquí el que està en joc és el caràcter de la plaça. Els bancs on la gent gran pot asseure’s i descansar els pot assumir qualsevol altre espai de la ciutat, però no la plaça Mercadal.

Cal donar valor a allò que tenim, a l’urbanisme que hem heredat, i això no costa ni un cèntim!

Josep M. Lapeyra i Farré

Arquitecte

                                                                                                                                                                        Fotografia: Josep M. Lapeyra

En principi

En principi aquest article versa sobre l’ús i abús de l’expressió ‘en principi’. I dic ‘en principi’ per què en principi aquest article volia tractar d’una altra qüestió que ara no ve a tomb, però com que només era en principi a mig rumiar-lo he canviat d’opinió. En principi aquest canvi és ferm; si tenim en compte que ‘ferm’ i ‘en principi’ són termes incompatibles, en principi puc canviar de tema en qualsevol moment.

S’usa ‘en principi’ amb aquella alegria, sense comprovar la seva correcta adequació: acaba sent un comodí per no mullar-se i mantenir un as a la màniga per si de cas. Quan sento el locutor d’un programa informatiu de ràdio usar l’expressió ‘en principi’ quan no s’escau, arribo a la conclusió que per dir això no calia dir res. Un periodista té (o hauria de tenir) més informació que l’oient, i té l’obligació d’emetre certeses (que no veritats) i no rumors tot sovint infundats. Dir ‘en principi’ és l’escut que et permet expressar qualsevol cosa sense acabar-la de comprovar ni concretar. A continuació uns exemples reals:

- Consulta a una entitat bancària sobre les condicions d’una hipoteca:

- Té clàusula terra?

- En principi no.

- Però en té o no en té?

- En principi no –insisteix-.

Òbviament, el client va marxar ipso facto. No es pot concretar res si és en principi. Algú s’imagina l’escriptura d’una hipoteca amb una clàusula encapçalada per l’expressió ‘en principi’?

- ‘En principi vull que el Sr. Javier Aguirre es quedi’, dit pel Sr. Joan Collet, president del RCD Espanyol, en referència a la continuïtat de l’entrenador la temporada vinent. Haurem d’esperar que el Sr. Collet concreti els seus desitjos, per què de moment no sabem si vol mantenir l’entrenador actual o no.

- ‘En principi el Barça juga a les nou del vespre’, dit per un locutor de ràdio. Què jo sàpiga, quan la LFP publica els horaris, al costat no hi diu ‘en principi’, sinó que diu 21:00 h. Per què diuen ‘en principi’? Potser són vidents i saben que un cataclisme mundial o una invasió d’elefants a la gespa impedirà la celebració del partit.

En aquests temps de dubtes i incerteses, ‘en principi’ és l’expressió reina. I així anem.

Josep M. Lapeyra i Farré

Arquitecte

Sant Jordi

Quan l'amor platònic, inabastable, esdevé un amor real, la vida adquireix un matís meravellós, passa a ser extraordinària.
Si això no s'esdevé, pot ser que el camí inesperat encara sigui més meravellós.

Josep M. Lapeyra i Farré

Arquitecte

                                                                                                                                                                       Fotografia: Josep M. Lapeyra

Quatre columnes (article publicat a 'Diari de Tarragona', 7 de febrer de 2014)

L’Ajuntament de Reus segueix amb la seva tasca de decorar la ciutat. Segurament és l’únic que es pot fer en temps de mancança de recursos, quan l’obra pública es limita a l'arranjament de paviments i enllumenat, i un cop oblidades per força les grans obres de lluïment. A l’espera de la reforma de la Plaça Llibertat desitjada per l’alcaldia, sobtadament han sorgit quatre columnes en aquesta plaça. Es veu que provenen del cinema Kursaal que antigament existia a la mateixa plaça, i que va ser enderrocat sense compassió per gent sense criteri, o potser sí que tenien criteri: l’econòmic. La mateixa sort que va tenir, per exemple, l’Hotel Londres situat a la plaça Prim, que va ser substituït per una bèstia fora de lloc, amb una alçada desmesurada per les dimensions de la plaça i que provoca massa ombra a l’espai lliure.

Urbanísticament, les quatre columnes han sabut trobar el seu espai, al costat d’un parterre de la banda nord, i amb una àmplia perspectiva des de la banda sud. En sentit longitudinal, des de l’avinguda Sant Jordi, pràcticament desapareixen en un lateral darrera la caixa de granit i xapa de l’escala de l’aparcament soterrat, mentre que en sentit transversal es situen amb un teló de fons format per la vegetació de la banda nord de la plaça i amb múltiples angles de visió des de la resta d’orientacions. Una col·locació discreta que no entra en competència amb d’altres elements de la plaça (competir amb les grans columnes de ventilació i il·luminació és impossible).

Òbviament, el fet que s’hagin col·locat quatre columnes (se’n van conservar més?) ens remet immediatament a les quatre columnes jòniques de la muntanya de Montjuïc de Barcelona, recentment restituïdes. El simbolisme no és gratuït, de la mateixa manera que no ho és a Montjuïc (les quatre barres de la bandera catalana); cal tenir en compte, però, que les columnes de Barcelona formaven part d’un conjunt projectat per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch per la muntanya de Montjuïc on, a part de les quatre columnes frontals, es situaven dos grups de vuit columnes a banda i banda de la plaça generada en aquest espai. Aquestes no han estat restituïdes, tot i que no estaria de més, ja que el reconstruït Pavelló Alemany de l’Exposició Universal del 1929 de l’arquitecte Ludwig Mies Van der Rohe s’entén completament amb les vuit columnes jòniques que justament es trobaven davant del Pavelló, les quals ja existien en erigir-lo i que Mies Van der Rohe va assumir com a part inalienable del projecte.

A Reus, la col·locació de les columnes, tot i l’encert en la disposició, forma part de la necessitat d’aquest consistori d’omplir els espais buits amb elements diversos, com passa amb els bancs de la Plaça Mercadal, que encara aguanten sense que l’Ajuntament hagi entès que alteren la concepció de l’espai i varien els moviments propis d’aquest tipus de places. Recordar el passat de Reus és encertat, sobretot si aquest record té un simbolisme afegit, però no ho és tant decorar la ciutat en comptes de pensar-la globalment.

Josep M. Lapeyra i Farré

Arquitecte

                                                                                                                                                                       Fotografia: Josep M. Lapeyra

'Dies sabàtics' de Joan Masdéu

Enllaç al nou videoclip de Joan Masdéu 'Dies sabàtics' al qual vam aportar el nostre granet de sorra: alguns plans estan presos des del terrat de casa nostra, com ara la primera imatge que il·lustra la notícia al diari Ara. Vam compartir amb els professionals d'Acid Factory i en Joan Masdéu unes hores de la gravació d'un fred i assolellat matí de desembre. Bon treball per una bona cançó. Forma part del nou disc de Joan Masdéu 'Dissabte' (Música Global), que s'estrena el 28 de gener. Gaudiu-ne!

http://www.ara.cat/cultura/LARA-Dies-videoclip-Joan-Masdeu_0_1069693226.html

Fotografies: Josep M. Lapeyra

El paradís existeix

Tot sovint es parla de la infantesa com el paradís perdut, aquell espai de la nostra vida que recordem amb enyorança i que, òbviament, no tornarà (‘els anys passen de pressa’). Tot això està molt bé, però el millor són els paradisos que descobrim al llarg de la nostra vida i ens fem nostres, alguns dels quals es construeixen a partir de paradisos perduts a la nostra memòria que recuperem.

Per als barcelonins, una de les muntanyes de referència és el massís del Montseny, situat a cavall del Vallès Oriental, el Vallès Occidental i l’Osona; és on hem dut a terme les nostres primeres excursions, hem fet el nostre primer cim (Turó de l’Home, Les Agudes, Matagalls). És al Montseny on puc afirmar que el paradís encara existeix, amb fonaments a la infantesa però amb un sòlid present. Un d’aquests fonaments és una mítica excursió amb l’escola a Santa Fe del Montseny: un paisatge nevat i emboirat on els mestres ens van deixar lliures durant hores fins el moment de marxar. Vam gaudir com a bèsties la llibertat que ens van donar, vam aventurar-nos enmig de la boira, vam trepitjar neu a cor què vols. I tot això sense cap incident. Ara seria impensable aquesta llibertat: experències frustrades.

Els paradisos existeixen a la nostra ment per què existeixen físicament i els vivim: fer un tomb per Santa Fe al capvespre, donar una volta al pantà, travesssar els boscos caducifolis, trepitjar la primera neu de la tardor, veure les sequoies a peu de carretera, entrar a l’Avet Blau a beure un Cacaolat calent i veure Les Agudes entre els faigs despullats… això és el paradís, i és ara!

Josep M. Lapeyra i Farré

Arquitecte

 Fotografia: Josep M. Lapeyra