12 de febr. 2014

Quatre columnes (article publicat a 'Diari de Tarragona', 7 de febrer de 2014)


L’Ajuntament de Reus segueix amb la seva tasca de decorar la ciutat. Segurament és l’únic que es pot fer en temps de mancança de recursos, quan l’obra pública es limita a l'arranjament de paviments i enllumenat, i un cop oblidades per força les grans obres de lluïment. A l’espera de la reforma de la Plaça Llibertat desitjada per l’alcaldia, sobtadament han sorgit quatre columnes en aquesta plaça. Es veu que provenen del cinema Kursaal que antigament existia a la mateixa plaça, i que va ser enderrocat sense compassió per gent sense criteri, o potser sí que tenien criteri: l’econòmic. La mateixa sort que va tenir, per exemple, l’Hotel Londres situat a la plaça Prim, que va ser substituït per una bèstia fora de lloc, amb una alçada desmesurada per les dimensions de la plaça i que provoca massa ombra a l’espai lliure.
Urbanísticament, les quatre columnes han sabut trobar el seu espai, al costat d’un parterre de la banda nord, i amb una àmplia perspectiva des de la banda sud. En sentit longitudinal, des de l’avinguda Sant Jordi, pràcticament desapareixen en un lateral darrera la caixa de granit i xapa de l’escala de l’aparcament soterrat, mentre que en sentit transversal es situen amb un teló de fons format per la vegetació de la banda nord de la plaça i amb múltiples angles de visió des de la resta d’orientacions. Una col·locació discreta que no entra en competència amb d’altres elements de la plaça (competir amb les grans columnes de ventilació i il·luminació és impossible).
Òbviament, el fet que s’hagin col·locat quatre columnes (se’n van conservar més?) ens remet immediatament a les quatre columnes jòniques de la muntanya de Montjuïc de Barcelona, recentment restituïdes. El simbolisme no és gratuït, de la mateixa manera que no ho és a Montjuïc (les quatre barres de la bandera catalana); cal tenir en compte, però, que les columnes de Barcelona formaven part d’un conjunt projectat per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch per la muntanya de Montjuïc on, a part de les quatre columnes frontals, es situaven dos grups de vuit columnes a banda i banda de la plaça generada en aquest espai. Aquestes no han estat restituïdes, tot i que no estaria de més, ja que el reconstruït Pavelló Alemany de l’Exposició Universal del 1929 de l’arquitecte Ludwig Mies Van der Rohe s’entén completament amb les vuit columnes jòniques que justament es trobaven davant del Pavelló, les quals ja existien en erigir-lo i que Mies Van der Rohe va assumir com a part inalienable del projecte.
A Reus, la col·locació de les columnes, tot i l’encert en la disposició, forma part de la necessitat d’aquest consistori d’omplir els espais buits amb elements diversos, com passa amb els bancs de la Plaça Mercadal, que encara aguanten sense que l’Ajuntament hagi entès que alteren la concepció de l’espai i varien els moviments propis d’aquest tipus de places. Recordar el passat de Reus és encertat, sobretot si aquest record té un simbolisme afegit, però no ho és tant decorar la ciutat en comptes de pensar-la globalment.

Josep M. Lapeyra i Farré
Arquitecte
                                                                                                                                                                       Fotografia: Josep M. Lapeyra

24 de gen. 2014

'Dies sabàtics' de Joan Masdéu


Enllaç al nou videoclip de Joan Masdéu 'Dies sabàtics' al qual vam aportar el nostre granet de sorra: alguns plans estan presos des del terrat de casa nostra, com ara la primera imatge que il·lustra la notícia al diari Ara. Vam compartir amb els professionals d'Acid Factory i en Joan Masdéu unes hores de la gravació d'un fred i assolellat matí de desembre. Bon treball per una bona cançó. Forma part del nou disc de Joan Masdéu 'Dissabte' (Música Global), que s'estrena el 28 de gener. Gaudiu-ne!

http://www.ara.cat/cultura/LARA-Dies-videoclip-Joan-Masdeu_0_1069693226.html

Fotografies: Josep M. Lapeyra

El paradís existeix


Tot sovint es parla de la infantesa com el paradís perdut, aquell espai de la nostra vida que recordem amb enyorança i que, òbviament, no tornarà (‘els anys passen de pressa’). Tot això està molt bé, però el millor són els paradisos que descobrim al llarg de la nostra vida i ens fem nostres, alguns dels quals es construeixen a partir de paradisos perduts a la nostra memòria que recuperem.
Per als barcelonins, una de les muntanyes de referència és el massís del Montseny, situat a cavall del Vallès Oriental, el Vallès Occidental i l’Osona; és on hem dut a terme les nostres primeres excursions, hem fet el nostre primer cim (Turó de l’Home, Les Agudes, Matagalls). És al Montseny on puc afirmar que el paradís encara existeix, amb fonaments a la infantesa però amb un sòlid present. Un d’aquests fonaments és una mítica excursió amb l’escola a Santa Fe del Montseny: un paisatge nevat i emboirat on els mestres ens van deixar lliures durant hores fins el moment de marxar. Vam gaudir com a bèsties la llibertat que ens van donar, vam aventurar-nos enmig de la boira, vam trepitjar neu a cor què vols. I tot això sense cap incident. Ara seria impensable aquesta llibertat: experències frustrades.
Els paradisos existeixen a la nostra ment per què existeixen físicament i els vivim: fer un tomb per Santa Fe al capvespre, donar una volta al pantà, travesssar els boscos caducifolis, trepitjar la primera neu de la tardor, veure les sequoies a peu de carretera, entrar a l’Avet Blau a beure un Cacaolat calent i veure Les Agudes entre els faigs despullats… això és el paradís, i és ara!

Josep M. Lapeyra i Farré
Arquitecte

 Fotografia: Josep M. Lapeyra

5 de des. 2013

Actors? Espectadors!


Un dels grans plaers de la vida és assistir al teatre* com a espectador, sobretot quan allò que veus i sents et fa bullir el cervell, et fa sentir viu. Sortir del teatre amb ganes de menjar-se el món gràcies als estímuls intel·lectuals rebuts. És aquí on comença tot, és el moment de passar a ser actors. No es pot ser permanentment espectador: cal que cadascú de nosaltres aprengui a crear, a decidir, a interpretar. Que els actors passin a ser els espectadors de les nostres interpretacions i creacions. Els estímuls positius generats han de ser transformats en accions encara més positives. I tot sense por, sense esperança (qui espera, desespera).

*Una recomanació d’un espectacle vist al festival COS de Reus: ‘Trau’, de Guillem Albà. Una fantàstica reflexió sobre el pas del temps, meravellosament intrepretada i executada.

Josep M. Lapeyra
Arquitecte

10 de jul. 2013

Plaça del Mercadal de Reus: una visió arquitectònica i urbanística (article publicat a 'NW La Revista de Reus', núm. 17, Juny 2013)

La ciutat de Reus disposa d’un magnífic eix urbà que formen els carrers Ample, Llovera, Monterols i Major, on es desenvolupa bona part de la vida ciutadana: enllaça els punts neuràlgics de la ciutat (de l’estació de trens a la Prioral de Sant Pere, passant pel Teatre Fortuny i l’Ajuntament) i té una intensa activitat comercial. Aquest eix està salpebrat amb espais oberts: places Víctor, Llibertat-Pintor Fortuny, Prim, Mercadal i Sant Pere, on la ciutat respira i agafa embranzida.

La plaça del Mercadal esdevé el principal d’aquests espais oberts: és el nucli de la ciutat antiga i el seu centre geogràfic (i encara ho és, ja que la ciutat s’ha desenvolupat urbanísticament al seu voltant); la seva disposició, tangencial a l’eix urbà (principal accés a la plaça), indica la manca de voluntat monumentalística de la plaça, sense treure-li categoria urbanística. Cal tenir en compte que la plaça no és fruit d’un projecte unitari, com s’esdevé amb moltes places porxades de Catalunya del segle XIX (Plaça Reial de Barcelona, Plaça Clarà d’Olot, Plaça del Mercadal d’Agramunt…), sinó que és fruit de l’evolució urbana de Reus: va passar de ser un espai situat fora muralles al segle XIII, a tocar d’un dels principals portals de la vila vella, a ser el centre neuràlgic de la vila al segle XV, tal i com indica Pere Anguera a ‘Urbanisme i arquitectura de Reus’.

Per tot això, podríem afirmar que els edificis que tanquen la plaça i li donen el seu caràcter tenen una anarquia ordenada: les cornises tenen alçades diverses (amb poques variacions), els edificis són d’èpoques diferents (des de modestos edificis del segle XIX fins a la rotunditat del Gaudí Centre, passant per l’exhuberància de la casa Navàs de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, d’inicis del segle XX) amb acabats diversos (arrebossat, pedra natural, plaques fotovoltaïques…), finestrals de formes diverses (predomini de la proporció vertical) acompanyats majoritàriament de balcons amb baranes de barrots de ferro, porxos fragmentats sense una modulació única... a més, l’edifici de l’Ajuntament (l’aspecte actual és de mitjans del segle XX) trenca el paral·lelisme de les façanes i gira subtilment per enllaçar els carrers Metge Fortuny i Galanes i orientar-se a sud. Amb aquest simple gest, l’Ajuntament marca la seva presència sense ostentacions innecessàries. La plaça té unes dimensions tals que assumeix amb naturalitat totes aquestes diferències, tot formant un conjunt amb molta personalitat.

Les modificacions dutes a terme aquest segle han reforçat el seu caràcter: el projecte de reforma de l’edifici on es situa el Gaudí Centre va decidir eliminar el porxo a doble alçada situat a la cantonada amb el carrer Monterols, sàvia decisió que ha tornat a unificar les alçades dels porxos i li ha tret el protagonisme que aquesta cantonada no hauria d’haver tingut mai; el paviment s’ha anivellat (mantenint la coca central històrica) i s’ha eliminat el trànsit rodat, fet que ha potenciat l’espai buit (si us plau, podríeu treure els bancs, que fan nosa?)  tot incrementant les possibilitats de generació d’activitats. Buidor de matinada, ebullició per Sant Pere.

Josep M. Lapeyra
Arquitecte
                                                                                                                                                    Fotografies: Josep M. Lapeyra



10 de juny 2013

Les grans coses

Arribo a l’estació de tren de Reus després d’un trajecte des de Barcelona. Tot just fa una estona ha parat de ploure i el terra està encara moll. Distretament camino cap a casa, però quelcom extraordinari em fa aturar la marxa en sec: una petita fulla d’un arbre caiguda a terra, a l’asfalt, acull damunt seu una gota d’aigua, una sola gota impertèrrita, aliena al moviment del seu voltant. Me la miro emocionat i encuriosit i, després d’una estona de dubte, intento agafar-la per emportar-me-la i poder compartir el moment. Error! La gota es desfà i s’acaba l’encant. Però queda un moment de bellesa extrema, de fragilitat... un moment inoblidable.
D’aquest fet el tòpic popular en diria fixar-se en les ‘petites coses’. No ens equivoquéssim pas: aquestes són les grans coses de la vida. La resta és silenci.

Josep M. Lapeyra
arquitecte


                                                                                                                                                                    Fotografia: Josep M. Lapeyra