Tot sovint es parla
de la infantesa com el paradís perdut, aquell espai de la nostra vida que
recordem amb enyorança i que, òbviament, no tornarà (‘els anys passen de
pressa’). Tot això està molt bé, però el millor són els paradisos que descobrim
al llarg de la nostra vida i ens fem nostres, alguns dels quals es construeixen
a partir de paradisos perduts a la nostra memòria que recuperem.
Per als
barcelonins, una de les muntanyes de referència és el massís del Montseny,
situat a cavall del Vallès Oriental, el Vallès Occidental i l’Osona; és on hem
dut a terme les nostres primeres excursions, hem fet el nostre primer cim (Turó
de l’Home, Les Agudes, Matagalls). És al Montseny on puc afirmar que el paradís
encara existeix, amb fonaments a la infantesa però amb un sòlid present. Un
d’aquests fonaments és una mítica excursió amb l’escola a Santa Fe del Montseny:
un paisatge nevat i emboirat on els mestres ens van deixar lliures durant hores
fins el moment de marxar. Vam gaudir com a bèsties la llibertat que ens van
donar, vam aventurar-nos enmig de la boira, vam trepitjar neu a cor què vols. I
tot això sense cap incident. Ara seria impensable aquesta llibertat:
experències frustrades.
Els paradisos
existeixen a la nostra ment per què existeixen físicament i els vivim: fer un
tomb per Santa Fe al capvespre, donar una volta al pantà, travesssar els boscos
caducifolis, trepitjar la primera neu de la tardor, veure les sequoies a peu de
carretera, entrar a l’Avet Blau a beure un Cacaolat calent i veure Les Agudes
entre els faigs despullats… això és el paradís, i és ara!
Josep M. Lapeyra i Farré
Arquitecte
Fotografia: Josep M. Lapeyra
