Un cop acabada la Festa Major de Sant Pere, paradigma de l’ocupació de
l’espai públic per part de la gent, la plaça Mercadal torna a acollir,
inevitablement, els vuit bancs i les quatre jardineres que ocupen les quatre
cantonades de la coca central.
La plaça Mercadal forma part d’aquest tipus d’espais lliures situats al
centre de les ciutats, sense elements aliens que en condicionin l’ús, i que
assumeixen espais estàtics no fixos al voltant en forma de terrasses dels bars,
equiparables a miradors cap a l’espai central. Imagineu-vos la carpa d’un circ:
grades transformables al voltant d’una pista lliure on es produeixen els
espectacles. Una plaça d’aquest tipus ve a ser el mateix, on les grades són les
terrasses dels bars i la pista és l’espai on la gent es mou, s’atura uns minuts
a peu dret a saludar un amic, a intercanviar quatre paraules i continuar el seu
camí, on els nens juguen una estona, on es produeixen ‘espectacles’ de petit
format... un espai dinàmic, no pas estàtic. Aquest és l’error dels bancs i les
jardineres col·locats per l’Ajuntament: trencar el dinamisme amb elements fixos
que alteren els moviments naturals. Al circ hi ha espectadors que baixen a la pista (de grat o
per força) a participar d’algun número, però tot seguit tornen a la grada, no
s’asseuen en una cadira al mig de la pista. La gent asseguda no és ni pot ser
l’espectacle.
Durant la Festa Major
passa el mateix: el centre assumeix la festa (la Tronada , els balls de
lluïment del matí de Sant Pere...) al voltant del qual es situa la gent (del
perímetre cap al centre). Els bancs prèviament han estat retirats, òbviament.
Durant la resta de l’any l’espectacle no té la mateixa categoria però segueix
sent espectacle.
Proposo un fàcil exercici a l’Alcalde, si pot ser acompanyat del regidor
d’Urbanisme, arquitecte de professió com qui signa aquest article: situar-se
davant del finestral que dóna al balcó del despatx d’Alcaldia, un magnífic
mirador de la plaça situat en un lloc estratègic, i observar durant uns minuts
els moviments de la gent que passa per la plaça per constatar l’alteració que
produeixen els bancs. Aquest mateix exercici es pot repetir però sense els
bancs i veureu la gran diferència entre una cosa i l’altra; aturar-se a un
costat de la plaça sense bancs i mirar el que passa al centre és, simplement,
un autèntic plaer.
Potser algú pot creure que discutir al voltant d’aquests bancs sigui
absurd, però aquí el que està en joc és el caràcter de la plaça. Els bancs on
la gent gran pot asseure’s i descansar els pot assumir qualsevol altre espai de
la ciutat, però no la plaça Mercadal.
Cal donar valor a allò que tenim, a l’urbanisme que hem heredat, i això no
costa ni un cèntim!
Josep M. Lapeyra i Farré
Arquitecte
Fotografia: Josep M. Lapeyra
Fotografia: Josep M. Lapeyra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada